home biografia obres notícies Panikkar prize congressos internacionals videos
Raimon Panikkar

el sitio oficial

El diàleg indispensable. Pau entre les religions

 

 

Aquest text breu, publicat en italià el 2001 és una vertader i personal manifest que sintetitza de manera exemplar el pensament de l’autor sobre el tema de l’encontre i del diàleg entre les religions: un tema central en la vida i l’obra de Panikkar, que representa en un cert sentit el rerafons de tot seu treball espiritual i cultural. La brevetat del text, lluny de representar una síntesi reductora, és més aviat el signe de l’esforç d’anar a l’essencial, de podar el que és superflu per deixar en evidència allò que és necessari: podríem definir-lo com “l’indispensable de l’encontre indispensable”. Per tant, és un text dens, per llegir i estudiar lentament, recollint-ne les implicacions àmplies i ramificades.
En aquest cas, l’índex, en lloc de donar compte com és habitual de l’ús de la seqüència dels arguments tractats, serveix de guia en el recorregut a través dels “nou fils (sutra) trenats en una única garlanda, que s’ha de considerar com un tot” que es el cos complet del llibre. En la introducció, l’autor declara la necessitat intrínseca del diàleg en l’experiència religiosa en quant “l’home és homo religiosus, des del moment que el gènere humà s’ha formulat sempre preguntes definitives. Aquestes preguntes són motiu de la més profunda comunicació entre les persones i són el fruit d’una crida que les precedeix”. Seguint l’índex, recorrem en síntesi tot el sentit que traça el text.
L’encontre de les religions és: 1. Una necessitat vital. Això és veritat particularment i dramàtica avui, quan el món ha d’afrontar problemes globals i locals al mateix temps, amb una visió panoràmica que tingui en compte la reciprocitat de les diferèncias. A nivell personal perquè l’home no és cap mònada aïllada; al nivell de les tradicions religioses perquè cap tradició no es basta ella sola; a nivell històric perquè és necessari un diàleg amb la terra (ecosofia), un diàleg global que és una novetat històrica.
2. Obert: ningú n’està exclòs a priori, partint de la constatació que les religions no tenen el monopoli de la religió; res no està descartat per principi, ni la religió no s’ha de donar per descomptada en el diàleg. És constitutivament obert en tant en quant és fruit de l’experiència de la nostra contingència.
3. El diàleg és interior, prové d’una font que no està només en l’estimulació que rebem dels altres: comença amb una pregunta interior (l’autor cita entre altres la dita agustiniana “m’he convertit en pregunta per a mi mateix”) i toca el nucli més recòndit dels dialogants alhora que s’esdevé en el cor de la realitat.
4. És lingüístic, en quant està vehiculat pel “logos”. La paraula no ho diu tot, però indica fins i tot allò no dit. Però el logos del diàleg no és dialèctic sinó “duàleg” perquè es va fent entre dos, escoltant l’altre en la seva llengua: és, per tant, bilingüe.
5. El diàleg és polític, en el sentit que no és una qüestió privada sinó que succeeix en i per la polis. Els seus pressupòsits i els seus efectes són polítics, és una praxi carregada de teoria que engendra noves teories: no es pot discutir de pau ignorant la pau social i civil, perquè la pau no és només una qüestió interior, el diàleg té necessàriament un contingut polític.
6. No obstant, per bé que vehiculat pel logos, el diàleg és mític, si va més enllà del logos, per arribar al mythos dels dialogantes (he de deixar que l’altre em conegui en allò que per mi és essencial) i participa dels respectius pisteumata perquè procura que floreixi la fe recíproca.
7. Més que interreligiós, el diàleg és religiós: en efecte, la font última del diàleg és l’experiència de la pròpia insuficiència, no les pròpies certeses ideològiques i dogmàtiques, i per això mateix contribueix a la purificació de les religions. No és un corol·lari d’una vida religiosa, sinó un acte religiós del que no se’n pot prescindir.
8. El diàleg és integral, ja sigui perquè compromet la totalitat i no només una part de la persona, ja sigui perquè té una naturalesa litúrgica en el sentit etimològic, és a dir un acte sagrat col·lectiu i desenvolupa un paper còsmic.
9. L’encontre de les religions no s’esgota en el temps, és permanent: el diàleg és un fi en ell mateix, de manera que no té per finalitat la pròpia conclusió, és un procés continu. Aquest procés no és dialèctic sinó trinitari, en el sentit que està compost de dos dialogants i d’un “tercer” comú denominador que posa en comunicació aquell dos, i que està en el mateix diàleg. És constitutivament imperfet precisament per la seva naturalesa, és complet en si mateix perquè no és un mitjà per qualsevol altre cosa, sinó una novetat contínua.

traducció de l’italià

" Escriure és, per a mi, vida intel.lectual
i experiència espiritual ... em permet profunditzar
el misteri de la realitat."