Adualisme advaita

 

“Quan hom ha experimentat que Déu és en tot, que tot és en Déu i que, tanmateix, Déu no és res del que és, aleshores és a prop de la realització, de l’autèntica experiència advaita que, com tota veritable experiència, no pot ser comunicada ni expressada per mitjà de conceptes” (La Trinitat. Experiència humana primordial, Barcelona 1998).

L’advaita és la doctrina hindú de la adualitat de totes les coses (a-dvaita, “no dos”), incloent-hi el món i el mateix Déu. Panikkar prefereix traduir l’advaita per “adualitat”: la Divinitat “no és individualment separada de la resta de la realitat, ni li és totalment idèntica”, com passa amb el dualisme i el monisme. L’advaita no es pot confondre amb el monisme, malgrat que així ho hagin afirmat alguns comentaristes occidentals, i fins i tot fos opinió comuna entre els teòlegs occidentals fins molt recentment, i alguns encara ho continuïn considerant així.
La doctrina advaita es considera com el cim de les religions i filosofies, en tant que introdueixen l’”experiència suprema” de la adualitat, la no-separabilitat entre Si-mateix (âtman) i Déu (brahman). La veritat per a l’advaita és arribar a descobrir que “âtman (el Jo) és Brahman (l’Absolut)”, o cosa que és el mateix (“Tat tvam asi” = “Tu ets Això -o Ell”, l’Absolut), sense deixar de ser diferents. En l’advaita, Déu i el món no estan juxtaposats ni l’un és absorbit per l’altre, sinó en relació de reciprocitat: l’Absolut és transcendent i immanent alhora. “La dimensió de transcendència exclou la identificació monista, mentre que la d’immanència impedeix la identificació dualista”, expressa R. Panikkar.

“Déu no és ni el Mateix (monisme) ni l’Altre o Allò altre (dualisme). Déu és un pol de la Realitat, pol constitutiu; silenciós i, doncs, inefable en si, però que parla en nosaltres; transcendent, però immanent en el món; infinit, però limitat en les coses. Aquest pol no és res en si mateix. No existeix sinó en la seva polaritat, en la seva relació. Déu és relació, íntima relació interna amb tot” (Les icones del misteri. L’experiència de Déu, Barcelona 1998).

En aquesta concepció no hi ha res que no sigui sagrat, ni hi ha res absolutament sagrat, separat de la resta, tot té una dimensió sagrada: “El sagrat és un aspecte de totes les coses pel mateix fet que les coses són reals”. Aquesta és la concepció de la divinitat i del sagrat que a RP li sembla més concorde amb el cristianisme. El concepte d’advaita és fonamental en el seu pensament, en consonància amb el seu altre concepte d’ontonomia i en aplicació a la dinàmica trinitària, tant cap a l’interior diví com cap a tota la realitat. “Advaita i ontonomia són les dues cares d’una mateixa moneda” (Francis X. D’Sa).
Ni dualisme ni monisme, la concepció adualista de la Realitat ha estimulat el nostre autor a una concepció més plena i radical de la Trinitat. Per a Panikkar, l’esdeveniment cristià no es pot entendre com a dualista ni com a monista, sinó tan sols com a trinitari-advaita. Es tracta de quelcom de nuclear en la seva visió de Déu. No és solament el tema de la Trinitat, sinó el de la realitat personal de Déu, que no nega pas, però que interpreta integrant-la en una visió polifònica de la Divinitat.