Cristiania, cristiandat i cristianisme

 

“Ser cristià es pot entendre com la confessió d’una fe personal que adopta una actitud anàloga a la de Crist, en la mesura que Crist representa el símbol central de la mateixa vida. Jo l’anomeno cristiania... una nova, però genuïna, consciència cristiana... Aquesta nova convicció es va estenent pertot arreu, especialment entre les noves generacions i entre aquells que s’independitzen de la sobreinstitucionalització del cristianisme, particularment del cristianisme oficial” (“L’albada de la cristiania”, Qüestions de vida cristiana 161, 1992).

Cristiania (Christianness) és el trobament amb Crist en el centre d’un mateix, en el centre de la comunitat humana i en el centre de la realitat. És una fe personal crística, que vol adoptar la postura del Crist (el “principi crístic”) i que equivaldria a “una mutació eclesial” en l’autocomprensió cristiana, més enllà de la cristianitat medieval (Christiandom) i el cristianisme modern (Christianity), en la qual pesaria més Crist com a nucli místic de la fe que no pas l’Església (dimensió sacramental) i el cristianisme (aspecte social). No es tracta d’una realitat totalment nova, sinó present en grans cristians de la història, que per això van resultar de vegades incòmodes en la mateixa Església. Són noms d’egregis cristians, que visqueren llur cristiania després de “superar” la cristiandat i el cristianisme: Tertul·lià, Orígenes, Joaquim de Fiore, Dante, Eckhart, Nicolau de Cusa, sant Joan de la Creu, Teilhard de Chardin, Thomas Merton, Le Saux, etc. Seria una forma nova i alhora antiga de concebre l’existència crística, que ha afavorit un doble alliberament: el d’un ordre polític fix i determinat (cristiandat) i el de la identificació entre ser cristià i l’acceptació d’una sèrie determinada de normes (cristianisme).
Per a Panikkar, l’Església i el mateix cristianisme han d’evolucionar des d’unes estructures col·lectives rígides vers una concepció més personal, la cristiania, que vindria a ser la forma de viure el fet cristià en el tercer mil·lenni, superant el segon mil·lenni, en què el cristianisme hauria estat massa impregnat de cristiandat. Insisteix en la dimensió experiencial i que Crist no és sols patrimoni dels cristians; parlar de cristiania és parlar d’una identitat cristiana que va més enllà d’una pertanyença juridicoinstitucional i fins i tot d’un consensus doctrinal. Es tracta de ser “un assedegat del regne” i realitzar l’experiència de confiança en l’Esperit que tingué Crist Jesús.
La mutació eclesial en l’autocomprensió cristiana tracta de ser ni més ni menys que la “contribució cristiana al canvi còsmic en l’aventura de l’univers” en el qual estem tots implicats (“L’albada de la cristiania”). El més nou de l’aposta de RP és pretendre anar més enllà de la mera realitat històrica del cristianisme, per a afirmar que la cristiania és un factum, quelcom que no depèn solament de nosaltres. Panikkar precisa el sentit d’aquest factum amb una triple distinció: cristianisme (aspecte social), Església (dimensió sacramental) i Crist (nucli místic de la fe, principi crístic). Aquest principi crístic serviria d’autèntica identificació per a molts cristians que s’identifiquen com a tals i no se senten ni allunyats de Crist ni fora de l’Església, malgrat que no obeeixin totes les lleis eclesiàstiques; tot i no ser una posició individualista, no és “una anarquia incontrolada” (“L’albada de la cristiania”).
En definitiva, la cristiania seria prendre’s molt seriosament la superació de la Llei, sense caure en la temptació de la cristiandat. L’experiència de la maduresa cristiana que vol transmetre el concepte de cristiania sorgeix com una nova esperança: trobament amb Crist en el centre d’un mateix, en el centre de la comunitat humana i en el centre de la realitat.