Ecumenisme ecumènic

“Quan entris en un diàleg intrareligiós,
no pensis per endavant què has de creure.
Quan donis testimoni de la teva fe,
no et defensis a tu mateix ni defensis els teus interessos concrets,
per sagrats que et puguin semblar. (...)
Benaurat de tu quan no abandones les teves conviccions
i, amb tot, no les presentes com a normes absolutes.
Ai de vosaltres, teòlegs i acadèmics,
quan menyspreeu el que altres diuen
perquè ho trobeu incòmode o no prou científic! (...)
Ai de vosaltres, gent religiosa,
perquè monopolitzeu la religió i sufoqueu l’Esperit,
que bufa quan, com i on vol!”
(“The Sermon on the Mount of Intrareligious Dialogue”, Journal of Ecumenical Studies, Philadelphia 4, 1985; en La nova innocència).

“L’ecumenisme ecumènic és una interrelació serena i una interpenetració dialogal de tots els camins que la gent creu que han de portar-la a la plenitud o destinació final de la seva vida” (La nova innocència).

El diàleg ecumènic és una constant en Panikkar des dels seus inicis, essent un dels teòlegs que va traballar en la declaració conciliar Nostra Aetate del Vaticà II; Pau VI el nomenà per a l’equip de l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). Però en la concepció d’aquest diàleg ecumènic, RP tracta d’anar més enllà de l’ecumenisme interconfessional (confessions cristianes), per a arribar a un ecumenisme interreligiós, un ecumenisme ecumènic que cerqui una relació recíprocament fecundant entre les distintes religions de l’ecumene.
L’ecumenisme ecumènic de Panikkar vol passar de la missió –voler imposar, vèncer o convèncer l’altre amb els arguments de la meva religió per tal que abandoni la seva– al diàleg, per descobrir les riqueses de l’altre (La transformación de la misión cristiana en diálogo, Madrid 1992). El diàleg intrareligiós és més que no pas un diàleg interreligiós; és un diàleg obert a un mutu enriquiment, en el qual hom està sempre obert a aprendre del creient d’una altra religió; un diàleg dialogal, que superi el diàleg dialèctic (Il dialogo intrareligioso, Assisi 1988).
L’ecumenisme ecumènic “no comporta uniformitat d’opinions, sinó que significa harmonia de cors”, cerca “una millor comprensió, un criticisme correctiu i una millor fecundació entre les tradicions religioses” (La nova innocència). Vol ser un trobament genuí, sincer i enriquidor de les distintes religions i tradicions religioses; en busca una relació inclusiva, en la qual la interdependència no suposa perdre la pròpia identitat, sinó acceptar que les altres poden ser complementàries a la nostra (Il dialogo intrareligioso). Es tracta d’una “interrelació serena i una interpenetració dialogal de tots els camins que la gent creu que han de portar-la a la plenitud o destinació final de la seva vida” (“Ecumenisme crític”, La nova innocència). Panikkar ho anomena dharma-samanvaya: “Harmonització (convergència, reunió) de tots els dharma o religions... Samanvaya no vol dir necessàriament igualtat, però comporta l’esperança que la cacofonia actual es pugui convertir en una simfonia futura”(“Ecumenisme ecumènic”, La nova innocència).
L’ecumenisme ecumènic en un diàleg intrareligiós esdevé en Panikkar l’actitud teològica i existencial de tota la seva teologia.