Fe - Acte de fe - Creença

“Sense la fe no es pot viure”. “La fe és la capacitat d’obertura a quelcom més; una capacitat que no ens és donada ni pels sentits ni per la intel·ligència. Aquesta obertura es podria anomenar obertura a la transcendència. Per la fe l’home és capaç de transcendir-se, de créixer, d’obrir-se a quelcom més... a Déu” (Les icones del misteri).

La fe és “un constitutiu existencial de l’home”; és una obertura existencial a la transcendència, una relació ontològica amb l’Absolut. Tot ésser humà, només pel fet de ser-ho, té fe, cultivada o no, conscient o inconscient. La fe no és un privilegi d’uns quants, o una “especialitat” de certs grups determinats; no és “un luxe”, sinó “una dimensió antropològica”.

L’acte de fe és “l’activitat per la qual la fe es manifesta; brolla del cor com a símbol de tot l’home i pel qual hom salta a la tercera dimensió” (Les icones). L’experiència de fe és “un acte antropològic primordial”, que no es pot confondre amb la seva formulació conceptual, simbòlica (credo) i intel·lectual (dogmes) que són les creences. “L’acte de fe és salvífic per ell mateix... només pot ésser evocat per l’ésser humà quan és mogut per la gràcia divina”. (“Fe y creencia”).

La creença és l’expressió simbòlica de la fe; és “la formulació, l’articulació doctrinal feta per una col·lectivitat, que ha anat cristal·litzant en proposicions, frases, asseveracions i, en termes cristians, dogmes” (Les icones del misteri). Les creences comporten una institucionalització que dóna lloc a les religions.