Filosofia i Teologia

“La filosofia ha de ser sobretot saviesa de l’amor... Només amb logos no es pot viure; només amb experiència mística es pot viure Déu” (“Philosophy as life-style”).

“La separació entre filosofia i teologia és mortífera per a totes dues. Es poden distingir, però no es poden separar. La seva relació no és dualista, sinó adualista, advaita” (Mort i resurrecció de la teologia, Vic 2002).

Panikkar coneix la distinció entre filosofia i teologia, un pensament basat en la raó i un altre en el qual hom té en compte la fe religiosa; també coneix molt bé les pugnes històriques entre fe i raó. Però un element fonamental que vertebra tot el seu pensament teològic és la convicció que la separació entre filosofia i teologia és una mica artificiós i fins i tot perniciós per a totes dues. La necessària resurrecció de la filosofia i de la teologia només pot venir del seu retrobament.
A més, cal tenir en compte la concepció de filosofia que té R. Panikkar: és sobretot la “saviesa de l’amor”. Per això ens fa falta “una saviesa divina i humana alhora. I així ho ha vist la humanitat des de temps antic; però l’harmonia rarament s’ha aconseguit. L’equilibri s’ha desplaçat cap a teocentrismes deshumanitzants o cap a antropocentrismes degradants... El filòsof és amant de la saviesa perquè participa de la saviesa de l’amor... no ha escindit l’amor del saber ni n’ha subordinat l’un a l’altre” (La experiencia filosófica de la India). Durant molt de temps l’ésser humà ha cercat la veritat última amb tot el seu ésser, sense fer distinció entre filosofia i teologia, però després es va anar produint un procés de discriminació i escissió gradual. La unió harmònica entre raó i fe és la que dóna origen a una autèntica filosofia i a una autèntica teologia.
Per a RP, fe i raó s’haurien de tornar a integrar a Occident d’una manera complementària. És possible que aquesta discriminació entre fe i raó fos necessària, però l’enfrontament ha estat nefast i destructiu per a totes dues, ja que el desenvolupament autònom d’aquestes dues línies de coneixement va comportar una desintegració negativa. Panikkar considera que aquesta corrupció ha afectat la teologia, concebuda ara com una “ciència” pura, una deducció dialèctica de conclusions a partir d’una revelació prefixada; d’aquesta manera ha perdut la seva veritable perspectiva sapiencial. Cal que raó i fe, filosofia i teologia tornin a caminar plegades en la recerca d’una veritable saviesa sense que cap d’elles suplanti l’altra, sinó que es complementin harmònicament.