Hermenèutica diatòpica

 

“Jo l’anomeno hermenèutica diatòpica, en tant que la distància a superar no és merament temporal, dins d’una única i àmplia tradició, sinó que és la distància que hi ha entre dos tópoi humans, “llocs” de comprensió i autocomprensió, entre dues –o més– cultures que no han elaborat llurs models d’intel·ligibilitat... L’hermenèutica diatòpica parteix de la consideració temàtica que cal comprendre l’altre sense pressuposar que aquest tingui el nostre mateix autoconeixement i coneixement de base. Aquí hi ha en joc el darrer horitzó humà i no solament contextos diferents entre ells” (Mito, fe y hermenéutica. Barcelona 2007).

L’hermenèutica diatòpica és una hermenèutica que va més enllà de la tradicional hermenèutica morfològica i l’hermenèutica diacrònia, en tant que “pren com a punt de partida la consciència que els tópoi, llocs de distintes cultures, no poden entendre’s amb els instruments de comprensió d’una sola tradició o cultura” (“Autobiografía intelectual”). L’hermenèutica morfològica desxifra els tresors (morphé, formes o valors) d’una cultura particular, una sola tradició, i la diacrònica representa la mediació entre les distàncies temporals de la història cultural de la humanitat, però també centrada, habitualment, en una sola tradició de referència.
Cercant, entre altres coses, de superar el cercle hermenèutic creat pels límits d’una sola cultura, l’hermeneùtica diatòpica intenta “posar en contacte horitzons humans radicalment diferents”, tradicions o llocs culturals (tópoi) diferents, per aconseguir un veritable diàleg dialògic que tingui en compte les diferents cultures: és l’art d’arribar a una comprensió “a través d’aquests llocs” diferents (dia-topos). Per això cal un retrobament entre el mythos i el logos, entre la subjectivitat i l’objectivitat, el cor i la ment, el pensament racional i l’esperit que vola lliurement, trencant tots els esquemes mentals rígids (cf. més endavant).