Història com a mite i el mite de la història

 

“La història constitueix el mite per excel·lència del cristianisme i de la cultura occidental predominant (La nova innocència).

“La història no ha d’ésser idolatrada... Una realitat històrica és solament una realitat, però no és sinònim de realitat... Quan dic que la història és el mite d’Occident, utilitzo la paraula “mite” no pas en el sentit de faula o de cosa irreal, sinó com allò en què hom creu de tal manera que ni tan sols creu que hi cregui: ho pren com a natural, com a obvi, com a evident” (Ecosofía).

El mite occidental de la història consisteix a creure que la història és l’horitzó d’intel·ligibilitat de la realitat, de manera que quan una cosa és històrica es considera real, altrament no ho és. Panikkar és conscient de la dificultat per a un veritable diàleg religiós entre l’occident cristià i l’orient si es manté que només l’històric és real. Però el món històric no és l’únic món humà. Hi ha cultures ben formades per a les quals el mite de la història no compta” (La nova innocència).
RP conta una anècdota expressiva: “Un pastor protestant a Vrindâvana deia amb sorna a un hindú: ‘Jesús de Natzaret ha existit, en coneixem la història, els fets, la vida, els miracles i la resta; és una realitat innegable que continua després de vint segles. En canvi el vostre Krishna és una llegenda i, damunt, com a tal no és gaire edificant... és un mite; no ha existit, no és real’. Aquell bon home vaishnava hindú li contestà somrient que és veritat, que Jesús és un gran home històric, com Napoleó... però res més. En canvi, el Krishna del seu cor i de la seva fe és el veritablement real, el que el mou”.
Ni la teoria de l’evolució ni el mite de la història no posseeixen la clau total per a la comprensió de la realitat; a més, tots dos representen una concepció individualista que incapacita per al coneixement relacional, el coneixement des de l’amor.