Microdòxia

 

“L’atmosfera de microdòxia és creada per la por intel·lectual i prudència de la carn, que paralitza els esforços lloables dels qui volen il·luminar amb la seva fe ortodoxa i impregnar amb el seu esperit cristià totes les manifestacions de la vida humana... [A aquests darrers] els zelosos defensors de la rutina se’ls tiren al damunt amb paraules sagrades de tradició, prudència i ortodòxia” (“Sobre el miedo intelectual y la prudencia de la carne”, Arbor, 67-68, 1951).

“Microdòxia és la identificació de la realitat, de la fe veritable, de l’ortodòxia, amb una certa concepció establerta que ja no és oberta, misteriosa, oculta” (Los dioses y el Señor, Buenos Aires 1967).

La microdòxia significa voler tancar l’ortodòxia en petites veritats, conceptes estrets, renunciant a obrir-se a veritats noves.
En la microdòxia la doxa es troba disminuïda, minimitzada, fixada, identificada amb un contingut concret expressat en fórmules intocables. En definitiva, aquest saber es troba subjecte a “una concepció del món plenament cristal·litzada”, incapaç d’obrir-se a un pensament més ampli, diferent. Entre les premisses microdòxiques destaca la pretensió de “pensar que Crist és només meu, o només per als cristians ortodoxos-microdoxos”. Per contra “Crist és molt més que això, i mentre no superem aquesta concepció microdòxica, difícilment podrem entaular una conversa amb aquells que segueixin altres religions, sense trair la nostra fe i sense emprendre aquest trobament amb complexos de culpabilitat” (Los dioses y el Señor). Per al nostre autor, allò que la gent critica avui no és tant la doctrina ortodoxa cristiana, com la “microdòxia”. Per això, per a ell, el kairós de l’Occident és estar disposat a un cert sacrifici, a “despullar-se de les seves vestidures i rebre un nou cos”, perquè “aquell que no està disposat a perdre la pròpia vida...”