Ontonomia

“Anomeno ontonomia el reconeixement o el desenvolupament de les lleis pròpies de cada esfera de l’ésser o de l’activitat humana, amb distinció de les esferes superiors o inferiors, però sense separació ni interferències injustificades. L’ontonomia és sensible a les peculiaritats pròpies de cada ésser o classe d’éssers, sense absolutitzar aquestes regularitats com si no existissin altres éssers, ni esclavitzar-les al servei d’entitats més altes, com si l’ésser inferior no tingués també les seves lleis pròpies” (Ontonomía de la ciencia. Sobre el sentido de la ciencia y sus relaciones con la filosofía, Madrid 1961).

Ontonomia és un dels conceptes més fonamentals del pensament de RP. Es tracta del nómos toû óntos, el nomos intern i constitutiu de cada ésser, una contribució del nostre autor “a la mútua entesa i fecundació dels distints camps de l’activitat humana i esferes de l’ésser, que permet el creixement (ontonòmic) sense trencar l’harmonia”. És un concepte que pot ser crucial tant per a l’àmbit del pensament (científic, filosòfic, teològic-espiritual...) com per a la política, l’economia i qualsevol àmbit de la vida.
Es tracta d’excloure tant la independència separada o desconnectada de les esferes particulars de l’ésser (autonomia), com el predomini d’unes esferes sobre unes altres (heteronomia), per a arribar a una integració harmoniosa de les distintes parts en el tot (ontonomia). La persona és la realitat que permet trobar un ordre ontonòmic, pel fet de ser “la conjugació de tots els pronoms”. Després de parlar de l’etapa d’heteronomia en l’Antiguitat i l’alta Edad Mitjana (que representa una actitud que hom podria qualificar també com a teonòmica) i de la crítica humanista que dugué a l’actitud d’autonomia, el nostre autor parla de l’ontonomia, com a nova concepció de la relació entre la creatura i Déu:

“La creatura no és Déu, Déu no és la creatura... La relació entre Déu i la creatura no és ni heteròmana, ni autònoma... La creatura no és Déu certament, però no és cert que Déu no sigui també la creatura... [perquè] tot el que és ha de ser, d’alguna manera, Déu... La creatura no és Déu, però és de Déu, en Déu i per Déu... és amb Déu... L’estructura òntica que cerca l’ontonomia no és ni un llaç intrínsec ni una relació extrínseca...
L’ontonomia descobreix les lleis misterioses i intrínseques que permeten el desenvolupament harmònic d’un ésser, segons la seva íntima constitució sense fer violència als altres éssers. Existeix un ordre ontonòmic que hem de descobrir, perquè només aquest ens descobreix la veritable estructura del món”. (Misterio y Revelación).

El concepte d’ontonomia és fonamental en la concepció religiosa de Panikkar. Així ho manifesta en un altre dels seus primers llibres, Religión y religiones: “La naturalesa de la religió no depèn de la naturalesa autònoma de l’home, sinó de la seva estructura ontonòmica com a ésser en, amb i a través de Déu” (Religión y religiones, Madrid 1965). Uns quants anys després, en la nova edició d’un vell llibre, torna a utilitzar el seu concepte d’ontonomia, en parlar de la relació entre Déu i els éssers:
La reacció humanista contra una certa heteronomia divina va fer caure l’home en l’extrem oposat d’una autonomia humana, que el fa esclau de si mateix i “víctima de l’alt concepte que s’ha format de si mateix”. Enfront d’això, Panikkar proposa l’ontonomia com a expressió de la via mitjana del Buddha: “una via que podríem anomenar ontonòmica, per a alliberar l’home tant de l’apoteosi d’un Déu exterior com de l’absolutització de l’humà”.