Ortopraxi versus ortodòxia i ortopoiesi

Panikkar utilitza un nou concepte, ortopraxi, per a parlar de dues expressions de la fe i la creença que no poden ser barrejades ni ser excloents: doctrina i moral. La primera identifica la fe amb l’ortodòxia, adhesió a una justa doctrina; però identificar fe amb ortodòxia pot portar al “dogmatisme” (que ressalta rígidament el valor d’una determinada formulació intel·lectual de la fe). “La formulació de la fe no pot estar unida essencialment al seu contingut, ja que això violaria el seu caràcter transcendent... La fe és un misteri que no pot estar lligat a una forma d’expressió definitiva ni referit unívocament a cap formulació” (La nova innocència).
La segona insisteix en el caràcter moral de l’acte religiós, supremacia del bé, tendint a identificar la fe amb un determinat comportament moral correcte (ortopoiesi). Però, identificar la fe amb rectitud moral duu al “moralisme” (exasperació de l’acte de fe); aleshores “es destrueix el fonament mateix de la religió, que pretén ser més que un mer perfeccionisme”. Panikkar proposa, com a superador d’ambdós extrems, el concepte de fe com a ortopraxi. L’home és més que un espectador i un intèrpret del món; és abans que res un actor; l’ortopraxi vol ser un veritable camí de salvació-“divinització”. I és que la fe no és tant una doctrina o una moral, com “un acte fonamental que ens obre a la possibilitat de perfecció” (L’homme qui devient Dieu, París 1970).