Oximòric (llenguatge)

R. Panikkar és un recreador del llenguatge teològic tradicional, que coneix molt bé, cercant de fer una teologia nova. El seu pressupòsit fonamental està en la radical insuficiència de tot llenguatge sobre Déu. En la seva capacitat de crear formes de llenguatge noves, Panikkar parla d’un llenguartge oximòric: esmolat, punxegut, penetrant-esmussat, inert, boig... “la bogeria penetreant”. L’experiència profunda de la humanitat que ha anomenat Déu amb molts noms, l’ha entès més com un símbol que no pas com un concepte. “Déu té certament rostre –diu–, és aquell que es manifesta en els nostres rostres i brilla tabòricament quan no el volem suplantar amb les nostres fesomies” (“Los rostros de Dios” [Epíleg], Los Rostros de Dios, Facies Deitatis, Compostela, 2000).
En llegir RP, hem de tenir sempre molt en compte aquest desig de cercar un llenguatge paradoxal, oximòric, en definitiva, relativitzador de si mateix i de les mateixes concepcions limitades que fa servir, per a comprendre adequadament la seva filosofia-teologia sobre Déu. Panikkar parla d’un “Déu” que és un símbol no objectivable, no reductible a un objecte o subjecte concret, per això escapa a tota objectivació, es revela i s’amaga alhora.