Persona i individu

 

“[L’individu] és el resultat d’un procés de retallar una part localitzable i útil de l’ésser humà... L’individu és una abstracció...
La persona comprèn la complexa madeixa de relacions constitutives de l’home” (Benaurada senzillesa).

Una de les precisions entropològiques i terminològiques més importants de Raimon Panikkar és que l’ésser humà és una persona, no un individu. Mentre que l’individu és quelcom aïllat, la persona, en canvi, és pura relació; és “un nus en una xarxa de relacions”.
Aquests fils ens connecten amb els nostres semblants, amb la terra i amb el diví. “Com més conscient és la persona, més s’adona que s’estén fins als límits del món, Això és l’home realitzat”. La individualitat és solament “el nus abstracte”, però un nus sense fils no és res. La realitat és la xarxa, la realitat és relació”; el mateix Déu és relacional; no és un “Individu suprem, com l’Altre que escruta la nostra identitat, com un estranger alienador que ens deshumanitza”; si podem continuar anomenant-lo persona és amb la condició que entenguem la persona com a relació, relació constitutiva de la realitat. “Persona és relació perquè l’Ésser és relació” (La plenitud del hombre).
L’individu i la voluntat occidental de perfecció individual són una ficció; no pas així la persona. Però Panikkar denuncia que la cultura occidental ens ha identificat amb la nostra individualitat.