Secularitat sagrada

 

“La secularitat sagrada accentua tant que Déu es faci home com que l’Home sigui considerat un ésser diví, no tant per una descensió o ascensió, com pel fet que estan constitutivament relacionats” (El mundanal silencio).

Una característica de l’ésser humà –sobretot en l’antiguitat– és la de viure de cara al món; la seva mirada s’adreça cap al cel i la terra, i en aquest horitzó apareix la divinitat, com a Senyor, Causa, Origen. La divinitat apareix vinculada al món, i aquest apareix interpretat com el món de la divinitat. Per això, Panikkar ens diu que una de les raons de la crisi de l’espiritualitat del present és l’“absència de la confiança còsmica”, fonamental en totes les religions tradicionals (El mundanal silencio). En la concepció adualista de la realitat no hi ha sagrat i profà, sinó que no hi ha res que no sigui sagrat, ja que tota la realitat està interrelacionada. Aquest és el fonament de la secularitat sagrada segon RP.