Trinitat radical. Tota la Realitat és trinitària: Déu-Home-Món

 

“L’experiència de la Trinitat radical és saber-se embolcallats en una perich?r?si cosmoteàndrica” (La plenitud del hombre).

“No hi ha res més que Déu, un Déu que, en tant que ‘Jo’ absolut, té un ‘Tu’ etern que és igual a ell i que, tanmateix, no és un segon ‘Jo’, sinó que sempre és un ‘Tu’. Aquest Tu és el Fill, és el Crist total que inclou cels i terra. Tots els éssers participen d’allò que són en ser u amb ell, amb el Fill. Tot el que existeix, és a dir, tota la realitat, no és sinó Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Tot el que existeix no és sinó Brahman en tant que sat, cit, i ananda, en tant que ésser, consciència i beatitud. Sat en tant que fonament mateix de tot allò que, d’una manera o una altra, constitueix l’‘ésser’. Cit en tant que vincle espiritual o intel·lectual que embolcalla i penetra tota la realitat. Ananda en tant que plenitud perfecta que rep en si mateixa i inspira tot allò que tendeix cap a ella” (El Cristo desconocido).

“La Trinitat no és un monopoli del cristianisme, ni ho és de la Divinittat. Tota la realitat té una estructura trinitària” (Benaurada senzillesa).

“La Trinitat és la culminació d’una veritat que penetra tots els dominis de l’Ésser i la consciència... La Trinitat és una de les visions més profundes i més universals que l’Home pot tenir de si mateix i de Déu, de la Creació i del Creat” (La Trinitat).

La Trinitat radical és el concepte fonamental de la teologia de Raimon Panikkar; una Trinitat que no és solament el Pare-Fill-Esperit de la Trinitat cristiana, sinó Déu-Home-Món, tota la Realitat com a Ésser-Consciència-Beatitud (sat, cit, ananda en el pensament hindú) que expressa amb la seva intuïció cosmoteàndrica. La Trinitat radical és tota la Realitat, en la qual estan units el Diví, l’Humà i el Còsmic. Aquesta Trinitat manifesta tant la superació de la temptació monista (tot és u, sense distinció), com la temptació dualista (Déu i el món estan separats per la radical transcendència de Déu); per això s’oposa a dualisme, monisme i panteisme.
En la Trinitat radical és imprescindible l’adjectiu, perquè per a RP “la Trinitat no és una prerrogativa d’un Déu (Substància, Ésser Suprem), sinó la característica del Real” (“Dios en las religiones”, Misión Abierta, Madrid, 5-6, 1985). És tota la Realitat que té una estructura trinitària en què tot està íntimament relacionat. No sols estan en relació constitutiva Déu Pare-Déu Fill-Déu Esperit Sant, sinó també Déu-Home-Cosmos, Cel-Terra-Home. (“A Self-Critical Dialogue”). La Trinitat radical seria un “complement” de la intuïció cristiana trinitària, que RP no vol abandonar. Pare-Fill-Esperit correspondria a allò que la teologia cristiana anomena Trinitat immanent, la interioritat divina; Déu-Home-Món correspondria a allò que la teologia cristiana anomena Trinitat econòmica, la relació de Déu amb el món i amb l’home (La plenitud del hombre).
Per tant, la Trinitat radical significa que tota la Realitat és una relació trinitària. La concepció trinitària no es queda en una realitat divina situada per damunt del món en un dualisme insalvable, sinó que abasta tota la realitat existent, que ve a ser una realitat cosmoteàndrica:

“Déu, Home i Món no són u, ni dos, ni tres. No hi ha tres coses ni tampoc una de sola. Hi ha una radical relativitat, una interconnexió irreductible entre la Font d’allò que és, allò que És i el seu propi Dinamisme; Pare, Fill i Esperit Sant; el Diví, l’Humà i el Còsmic; la Llibertat, la Consciència i la Matèria... La realitat és trinitària, no dualista. Només negant la dualitat (advaita), sense caure en la unitat, ens hi podem aproximar conscientment” (Les icones del misteri).

No es tracta de panteisme, ja que si la distància entre el Jo i el Tu, el Pare i el Fill, i aquests amb l’Esperit Sant és infinita... com ho és la que hi ha entre l’home i el cosmos. “No hi ha res de finit en la Trinitat, en la Realitat”... Per això, aquesta Trinitat es manifesta per als cristians en Jesucrist: “La Trinitat radical, tal com es manifesta en Crist, ens presenta la unitat adualista entre el diví i l’humà” (La plenitud del hombre).
Per a R. Panikkar, la intuïció tripartita de la Trinitat és una “invariant humana”, com a expressió d’una visió triàdica de tota la realitat: el diví, l’humà i el còsmic harmònicament com estan en l’ésser humà (cos-ànima-esperit) i en el món (espai-temps-matèria).
La Trinitat radical és el fruit d’una experiència teantropocòsmica o cosmoteàndrica. No hi ha tres realitats (Déu, l’Home i el Món), però tampoc no n’hi ha una de sola (o Déu, o l’Home o el Món); la realitat és cosmoteàndrica: “La integració de l’aventura trinitària de tota la Realitat no minva ni la transcedència divina ni la diferència entre Déu i el Món, d’una manera anàloga com la unitat trinitària no elimina la diferència entre les persones divines” (La Trinitat).