Mística, plenitud de Vida

 

Filòsof, estudiós de les religions, teòleg, home de diàleg entre cultures, home pont entre l’Occident i l’Índia, Panikkar decideix de posar com a primer volum de la seva Opera Omnia la mística: Mística, plenitud de Vida.
Ens podem plantejar dues qüestions; la primera: ¿Amb tot el que ha arribat a escriure, per què calia començar per un fenomen tan inusual, tan extrem, excessiu i tot? La segona: ¿Per què havia de començar pel final, a partir d’aquell assoliment tan sublim al qual arriben només uns pocs?
La primera qüestió és de tipus laic i una mica escèptic, la segona respon a un enfocament un xic devot i espiritual. Tant si es mira d’un costat com de l’altre, la mística es considera com una cosa excessiva, per a uns és gairebé molesta i patològica, per a d’altres és inassolible i sublim. Panikkar, i amb ell una important tradició del pensament religiós de les grans religions i del mateix cristianisme, ens capgiren les difícils complicacions sobre la mística.
La mística no és ni una raresa ni una performance per a superdotats; és una dimensió fonamental de l’home. L’home ha estat fet no per viure només de pa, sinó per mantenir-se en relació amb el misteri. L’home interroga el misteri i el sobrenatural d’una manera constant, fins i tot quan el nega. Justament en la mística el diàleg –l’entendre’s entre religions i cultures– acompleix més directament la dimensió mística i original de tot home; l’home s’interroga sobre el sentit de la vida i s’obre al misteri, a l’inefable. La mística és la plenitud d’humanitat i, sense aquesta dimensió, l’home quedaria rebaixat.
La composició del volum és simple: una primera part duu per lema “la nova innocència” per tal com la mística autèntica no és una reflexió sobre l’Ésser, sinó una actitud lliure i espontània que brolla de la plenitud de la persona. Una segona part tracta de la meditació, sobre la qual ben poca cosa es pot dir perquè és silenci; segueixen tres exemples de sants, les diferències dels quals ens mostren que no hi ha un únic concepte de santedat. La tercera part consisteix en un estudi, sistemàtic i filosòfic, sobre l’experiència mística. En aquesta part intenta refutar la idea força difosa que equipara la mística a fenòmens extraordinaris reservats a una petita elit de mortals. Tots estem potencialment oberts a l’experiència mística, La idea que tots som “fills de Déu”, present en tantes religions, ha estat formulada i constantment repetida pel cristianisme, però ha estat poc meditada. Aquesta part es completa amb una reflexió filosòfica sobre l’experiència suprema des de perspectives diverses i amb una pregària que ve del més pregon del seu ésser.

traducció de l’italià