Icones del misteri
L'experiència de Déu

La primera edició d'aquesta obra [Madrid 1994, ed. incompleta] tenia per títol tan sols la segona part de l'actual, i així aparegué també a les edicions italiana (Brescia 1998) i francesa (Paris 2002); però l'alemana (Freiburg 2000) ja te el títol ampliat, Das Göttliche in Allem: Der Kern spiritueller Erfahrung.
Es tracta d'una de les obres teològiques més significatives i madures de Raimon Panikkar, on expressa el que ell entén per experiència de Déu i els camins privilegiats que hi porten.
L'experiència de Déu, en tant que experiència del diví, és per a Panikkar una experiència " no tan sols possible sinó també necessària per a que tot ésser humà arribi a la consciència de la pròpia identitat". Ja que " l'ésser humà és plenament ésser humà si fa l'experiència del diví, si no, no arriba encara a integrar-se en la vida humana". Però aquesta experiència de Déu no pot ser monopolitzada per cap religió, per cap cultura, per cap sistema de pensament".
L'experiència de Déu "no és experiència de res, ni tan sols és experiència de ningú; no és una experiència especial ni especialitzada: és la pura experiència, és precisament la contingència d'estar amb, de viure amb, perquè jo no soc, no puc ser un ésser isolat". Per això és "l'experiència en profunditat de totes i cada una de les experiències humanes...l'arrel màxima de tota experiència"; així, "sense els lligams que ens uneixen amb tota la Realitat jo no puc tenir experiència de Déu". És l'experiència de la "contingència": cum tangere, tocar la tangent, el reconeixement dels propis límits, on hom copsa que hi ha quelcom "més", "més enllà", quelcom que supera, que escapa dels propis límits, que transcendeix tota limitació.
Respecte això, és necessari distingir entre fe, acte de fe i creença, el conjunt de creences que articulen una religió.
Al cap i a la fi, hi ha llocs privilegiats per a aquesta experiència de Déu, que Panikkar acaba elaborant en un novenari: l'amor, el tu, la joia, el sofriment, el mal, el perdó, els moments cabdals de la vida, la naturalesa i el silenci. L'experiència cristiana de Déu es caracteritza per l'encontra amb el Crist i per la trinitat, mitjançant l'experiència de Jesús de Natzaret.
El llibre acaba amb un expressiu capítol dedicat al discurs sobre Déu, amb altres nou sutres d'allò més suggeridors: un discurs que pressupose silenci interior i un cor pur. Un discurs “sui generis”. Un discurs de tot el nostre ésser. Un discurs no restringit a cap Església, religió o creença. Però necessàriament matisat per alguna creença. Un discurs sobre un símbol, no sobre un concepte. Un discurs polisèmic. Déu no és l'únic símbol del diví. Un discurs que reverteix necessàriament en un nou silenci.

traducció de l’espanyol