Mite, Símbol i Culte

 

Mite, en el llenguatge d’avui, significa quelcom d’irreal o simplement una llegenda més o menys fantàstica. Amb la paraula mythos, en canvi, es vol entendre allò que tradicionalment significava, és a dir, una manera diversa que tenen els homes d’expressar una convicció o, més aviat, una veritat que no és necessàriament “clara i distinta” per a la raó, però que tanmateix s’accepta com a òbvia i que no té, doncs, necessitat de ser demostrada.
El missatge dels mites no es pot transmetre amb una reflexió exclusivament racional. Massa sovint s’ha considerat el concepte com el millor instrument de la paraula en tant que tendeix a la univocitat necessària per a la intel·ligibilitat. Tanmateix reduir el logos a concepte porta a un seriós empobriment, amb greus repercussions sobre la mateixa vida humana. De fet, l’ús més corrent de la paraula és simbòlic i, doncs, polivalent, no pas unívoc, i salva el discurs del gran perill de l’objectivisme, que fàcilment porta al fanatisme. El mite egipci (narrat per Plató) que veu en el descobriment de l’escriptura l’inici de la degeneració de la cultura enclou una veritat. Un pensament purament objectiu no permet altres interpretacions. Una deducció lògica unívoca no permet cap desviació: 2 + 2 = 4 i només 4. El símbol, en canvi, permet de superar l’objectivime sense caure en el subjectivisme. El símbol no és ni objectiu ni subjectiu; rau en la relació, i per tant el diàleg és indispensable per a pensar bé – i també per a viure bé. La naturalesa humana no és individualista. L’home no es redueix a l’individu i menys encara a un simple concepte. Per això el discurs sobre el mite ens porta necessàriament a parlar del mitjà més potent que té l’home per a apropar-se a la realitat o als seus semblants: el símbol.
Aquest primer volum conclou amb una reflexió sobre el culte, és a dir, el ritu en tant que és símbol en acció, expressió fonamental de l’homo religiosus i activitat que l’home acompleix en comunió amb el cosmos per al sosteniment de l’univers: el ritu és, de fet, l’acció que permet al secular de ser viscut en la seva sacralitat.

traducció de l’italià