L’Experiència filosòfica de l’Índia

És lícit parlar, i si és del cas en quin sentit, d’una filosofia de l’Índia?
No és ben cert que el mateix terme filosofia - d’origen grec - representa més aviat el tret distintiu de l’Occident, i per tant és quelcom que no admet equivalents en qualsevol altre part del mon?
Amb el seu estil embolcallant i articulat, Panikkar reconeix sense embuts i afronta directament l’aspecte aparentment més irreconciliable de la qüestió. Si per filosofia entenem únicament una recerca realitzada amb la raó racionalitzant entorn de la naturalesa d’allò que la mateixa raó defineix com el seu objecte, aleshores no tenim escapatòria: aquella és el nom d’una pràctica exclusiva, rígidament circumscrita a una certa zona geogràfica (totalment diferent i separada de les pràctiques d’altres tradicions). Però qui ha dit que hagi de tenir un significat tant restringit? Si al contrari per filosofia entenguéssim aquella activitat que amb tots els mitjans al seu abast, cerca el sentit global i últim de la realitat, que exigeix a qui investiga d’involucrar-s'hi radicalment i la seva eventual transformació, que afecta per tant a la mateixa vida - amb el seu alliberament i la seva realització, felicitat, veritat - aleshores no tan sols haurem d’admetre plenament la de l’Índia en l’àmbit legítim de la filosofia, si no que també podrem considerar la contribució positiva que aquesta última està en condicions de aportar a l’escenari tan accidentat i desorientat de la nostra contemporaneïtat.
A través d’un ric desplegament de les principals paraules clau de la tradició de l’Índia clàssica, Panikkar ens mostra com en aquest ’esperit’ filosòfic subsisteix una integració permanent entre acció, sensibilitat i reflexió - entre praxis, fe i raó, i de retop mostra com l’argumentació filosòfica occidental, per sofisticada que sia, està en realitat atrapada en una sèrie progressiva de escissions i dualismes que la fan angosta i efímera. Així en aquest text torna a aflorar un dels reptes més urgents que Panikkar assigna al nostre temps, això és la necessitat del diàleg intercultural. El veritable problema no és tant el d’establir si el concepte de filosofia existeix o no també en altres llocs, ans al contrari es tracta de desmuntar críticament el monopoli cultural, els límits i les contradiccions d’una certa idea de veritat estenent l’abast de la paraula filosofia fins a incloure-hi equivalents d’altres tradicions que poden revifar el seu sentit original en un nou context. El camí d’aquesta ampliació de la filosofia - que es desprèn del seu anàlisi - podria ser descrit en els passos següents: examinar, pràcticament i teòrica, les dades, les nostres opinions sobre la realitat. Reorientar per tant tota la investigació sobre el subjecte, sobre aquell que coneix, sobre la seva identitat. En tercer i darrer lloc estar disposat a preguntar-se si l’acte mateix d’interrogar, de demanar, sigui el més pertinent, sigui veritablement el medi últim d’arribar a tocar les coses. O be potser sigui indispensable una certa dimensió de passivitat, d’obediència, d’escoltar, de feminitat on dissoldre més que resoldre, l’agulló de la interrogació. Si, en el fons, els dos primers passos uneixen tan l’Occident com l’Orient amb les seves respectives tradicions, l’últim caracteritzaria veritablement l’experiència filosòfica de l’Índia: es tracta d’aquell pas silenciós i innocent que Panikkar ens demana de fer per transformar la nostra mentalitat actual.

traducció de l’italià