ITINERARI VITAL i INTEL·LECTUAL
7. Diversos Panikkar o continuïtat en la diversitat?
No podem identificar-nos amb les nostres idees. La idees tenen importància, però una importància relativa. Qui no sap superar la dicotomia entre l'ésser i el pensar, entre el que hom és i el que hom pensa, es fa esclau del seu pensament i en darrer terme perd el sentit cristià de l'existència. (La nova innocència)
En mes d'una ocasió s'ha parlat de diversos “Panikkar”, sobretot de dos: un primer Panikkar conservador, catòlic i neotomista, i un segon Panikkar en el qual conflueixen cristianisme, hinduisme, buddhisme i secularitat, creant una filosofia i teologia ben originals.
Cal reconèixer que hi ha una evolució en Panikkar, des d'una concepció tradicionalment catòlica i un pensament neotomista, fins a l’amplíssim plantejament universal que el duu a un diàleg no només interreligiós sinó intrareligiós; aquest segon Panikkar és el que més ha escrit i el que més ens interessa. Però no ens sembla adient aquesta separar el jove Panikkar i el Panikkar madur. Més aviat, l'itinerari vital i intel·lectual panikkarià se'ns manifesta com “una única existència, calidoscòpica i progressivament accelerada”, com reconeix el Dr. Miquel Siguan.
Malgrat els profunds canvis que va haver en la seva vida i de la influència que han tingut en l'evolució del seu pensament, creiem que en aquest hi ha una continuïtat, un fil conductor constant des dels primers escrits: la pretensió de responsabilitzar-se per l’home, d’abraçar-ho tot i dur-ho fins a la seva última arrel, fins a la seva plenitud, en una constant recerca de l'harmonia. El mateix Panikkar insisteix en aquesta continuïtat del seu pensament: “La meva gran aspiració era i és abastar, o més aviat esdevenir (viure) la realitat en tota la seva plenitud” (Invitació a la saviesa).
Conceptes panikkarians fonamentals com ontonomia i cristofania apareixen ja definits amb nitidesa en els anys 50: “Todo lo que he escrito… no puede entenderse sino en función de una intuición fundamental del Ser como una cristofanía” (“Mi testamento” Cometas, 1954). El mateix Raimon Panikkar confessava en una entrevista: “Yo no he tenido una experiencia de Damasco, no he caído del caballo, ni he tenido una experiencia relámpago… La vida se vive… La vida nos ha sido dada… Estamos objetivando de tal manera, que enseguida nos hacemos héroes, o nos confesamos… Dicho de una manera más filosófica: el gran mito de Occidente es la Historia… Yo no escribo mi historia, la vivo” (Éxodo, 65. 2002).
La veritat és que si comparem els primers escrits de Raimon Panikkar amb els posteriors hi ha una evolució evident dins d'aquesta unitat en la recerca de la síntesi, harmonia i plenitud. I això respon a una experiència humana comuna: viure és un procés dinàmic. Si aquest procés és negat o paralitzat, potser perquè ens sembla que ja hem arribat a la veritat absoluta, correm perill de caure en un fonamentalisme intolerant.
*1. Un home excepcional. La quàdruple identitat de Raimon Panikkar
*3. L’Índia. Simbiosi cristiano-hindú-buddhista. La trobada amb Monchanin i Le Saux (1955-1966)
*4. La docència universitària a California (1966-1987)
*5. El retorn a les seves arrels catalanes per completar el seu cicle vital
