Písteuma

“L’últim del fenomen humà és el fet religiós” (“Autobiografía intelectual. La filosofía como estilo de vida”).

Raimon Panikkar fa servir aquest neologisme grec per a expressar quelcom de cabdtal en la comprensió de l’ésser humà i les seves cultures: “El písteuma es necessita per a comprendre l’últim del fenomen humà, és a dir, el fet religiós”. Fonament de la seva concepció és que “la creença del creient pertany essencialment al fenomen humà de la creença de l’home, i l’autocomprensió de l’home pertany essencialment a l’ésser humà” (“Autobiografía intelectual”). Per a conèixer realment què és l’home, s’ha de conèixer allò que l’home creu, les seves creences, la seva religió, perquè la fe és un element fonamental de l’ésser humà i les religions un element fonamental de les cultures humanes (Il dialogo intrareligioso). Més encara, per a Raimon Panikkar, la dimensió religiosa és tan fonamental en l’ésser humà que constitueix el seu caràcter antropològic distintiu.
El fenomen religiós no és un nóêma, una idea o significat, quelcom d’intel·lectual i intel·ligible, sinó un písteuma. Per això, no pertany a l’ordre lògic d’allò pensat, sinó d’allò cregut. L’ésser humà és un ésser fonamentalment religiós i la dimensió religiosa ha estat sempre i sempre serà un element fonamental de les persones i les cultures, tant orientals com occidentals, malgrat els atacs de la secularitat contemporània a Occident. Panikkar està convençut que l’experiència humana mostra clarament que, mancat de la fe, l’home no sabria suportar el pes de l’existència i fins i tot acabaria per destruir-se a si mateix. Això fa que la fe no pugui ser un luxe d’uns quants, sinó que és una dimensió antropològica essencial.
Sobre això, a Panikkar li agrada de parlar sovint del “tercer ull” de l’escola dels Victorins al segle XII (cf. més endavant); la tercera dimensió de la realitat, la fe com una experiència i un coneixement que no és ni racional ni irracional, sinó d’un altre ordre.
Religió i cultura estan essencialment relacionades: “La religió dóna a la cultura el seu darrer contingut, la cultura dóna a la religió el seu llenguatge (La nova innocència).