[“Dimensió”] Cosmoteàndrica o teantropocòsmica

 

“La intuïció cosmoteàndrica és la intuïció, totalment integrada, del teixit sense costures de la realitat entera… el coneixement indivís de la totalitat (La intuición cosmoteándrica).

“No hi ha tres realitats: Déu, l’Home i el Món; però tampoc no n’hi ha una: o Déu, o Home o Món. La realitat és cosmoteàndrica. És la nostra manera de mirar el que fa que la realitat ens aparegui unes vegades sota un aspecte i altres vegades sota un altre. Déu, Home i Món estan, per dir-ho així, en una íntima i constitutiva col·laboració per a construir la Realitat, per a fer avançar la història, per a continuar la creació (La Trinitat. Experiència humana primordial).

La intuïció cosmoteàndrica expressa la unió indissoluble, totalitzant, que constitueix tota la Realitat; la triple dimensió de la realitat com un tot: còsmica-divina-humana. La intuïció cosmoteàndrica és “el coneixement indivís de la totalitat”. La proposta de Panikkar és viure de tal manera oberts a aquesta triple dimensió de la realitat, oberts als altres, al món i a Déu, que puguem arribar a la comunió harmònica amb el tot: la reconciliació cosmoteàndrica. Es tracta d’una experiència més mística i inefable que no pas filosòfica en el sentit tradicional; però trenca els motlles filosoficoteològics a l’ús.
La dimensió cosmoteàndrica és una altra manera d’expressar la concepció Trinitat radical de la realitat (cf. més endavant). L’estructura triàdica i la concepció trinitària es troben en RP no sols en el seu pensament sinó en la seva metodologia, que fins i tot organitza els seus escrits en estructures triàdiques i els seus múltiples, com en el cas dels seus “novenaris” (tres vegades tres).
El cosmoteandrisme és un concepte indispensable per a la comprensió del pensament panikkarià; “la meta i la plenitud de tota religió” (La Trinitat). La intuïció cosmoteàndrica, misteri cosmoteàndric o més exactament –encara que menys eufònicament– la realitat teantropocòsmica, manifesta que és la relació allò que uneix la realitat divina, humana i còsmica.
La comprensió d’aquesta visió necessita la perspectiva de l’adualisme advaita i la relativitat radical (cf. més enrere) i una nova innocència que superi la visió fragmentada de la realitat que tenim els humans per a arribar a aquesta comprensió i vivència unitària de la realitat en què estem immersos.
Aquesta nova innocència “s’ha alliberat de l’ànsia de perfecció, que implica necessàriament ser millor que els altres... És pura aspiració... [Se situa en] el regne de la pura gràcia” (La nova innocència, Barcelona 1998). L’aspiració a l’harmonia que “s’estableix amb la realitat quan nosaltres estem en consonància”; suposa bon humor, dolcesa, serenitat i pau, que són “manifestacions de l’estructura de la realitat”. No és el somni ingenu de voler recuperar el paradís, sinó més aviat “la guarició, en la cultura occidental moderna, de la ferida provocada per la Il·lustració en separar epistemologia d’ontologia, en fer del coneixement la caça de l’objecte per part del subjecte”. Per això, “no parteix de la dicotomia entre objecte, cosa objectiva desconnectada de l’home, i subjecte, ment subjectiva”, no cau en la “concupiscència del coneixement objectiu”; sinó que “embolcalla en un mateix acte el coneixement i el coneixedor, perquè sap que no es dóna l’un sense l’altre” sense la relació (Ibid.).

“Si el missatge cristià significa res, és aquesta experiència de la realitat cosmoteàndrica de tot ésser, de la qual Jesucrist, veritable Déu i veritable Home, és el paradigma. En Crist no hi ha la Matèria per un costat, l’Home pel seu i Déu per un altre; cap d’aquestes dimensions intrínsecament unides avantatja l’altra, talment que no té sentit afirmar que Crist és més diví que humà o més mundà que celeste. El vel de la separació ha estat esquinçat i la integració de la realitat comença amb la redempció de l’home” (Culto y secularización. Apuntes para una antropología litúrgica, Madrid 1979).