Raimon Panikkar

site officiel

El Crist desconegut de l’hinduisme
Vers una Cristofania ecumènica


 


Com el gran mestre japonès Dôgen, Panikkar sembla que també repren sovint l’escriptura de cap i de nou de moltes de les seves obres. És el cas de la seva tesi doctoral en teologia, escrita el 1961 i represa després, en diverses etapes, amb edicions revisades i transformades, en diverses llengües, de les quals aquesta és la més recent. El de les relacions entre cristianisme i hinduisme és, en tot cas, un tema important de la recerca i de l’experiència de tota una vida, al qual ha dedicat també molts altres escrits, fins al punt de testimoniar una exploració experiencial. Perquè “només puc alliberar-me d’un cert cristianisme o hinduisme (i val també per un cert tipus de budisme o secularitat) procurant ser un bon cristià o un millor hindú, un millor budista o un millor ciutadà del món”. Un llibre escrit “amb la pròpia vida” i “pagat amb la pròpia sang”.
La història del títol és clarificadora. Pensada al principi com a subtítol, per suggeriment de Bede Griffits l’expressió “el Crist desconegut de l’hisduisme” esdevingué central, perquè central és l’experiència i la saviesa interreligiosa de la qual és expressió: “la forma més positiva de superar una tradició no consisteix en sortir-ne, com si fos una associació qualsevol, sinó en viure més profundament (autènticament) aquesta tradició, o sigui “transmetre-la”, i així transformar-la...”. Heus ací doncs la dinàmica transformadora inserida en la relació oberta entre un traditum i un tradendum.
El tema central d’aquest volum és de fet una reflexió interreligiosa i cristiana, que es pregunta si per ser cristians cal ser per força espiritualment semites i intel·lectualment grecs. Per ser cristians, atenció! D’altra banda, no és cert que la humanitat hagi sortit de la fase infantil, en la concepció de la relació entre la pròpia religió i la dels altres, o sigui aquella fase en la qual hom pensa que la pròpia és l’única veritable religió i que totes les altres són falses, i això val també pels cristians. I vet aquí la testimoniança panikkariana, tota i íntegrament cristiana, en perfecta analogia amb la del discurs de Pau a l’Areòpag, però adreçat aquesta vegada en direcció a l’hinduisme: en aquest sentit, la presentació de les traces d’un possible camí vers una cristofania ecumènica: “el cristià està davant d’una alternativa: o portarà la seva concepció de Crist als altres pobles i religions, o haurà de reconèixer les dimensions desconegudes de Crist, cercant una mútua fecundació que és un acte d’amor”.
L’estructura del volum presenta tres capítols. En el primer, es proposa l’encontre entre hinduisme i cristianisme en el pla ontològic i existencial, perquè la veritable trobada entre religions es realitza fonamentalment en el pla existencial: “l’encontre de les religions ha de ser un acte religiós...”. No són suficients ni eventuals paral·lelismes doctrinals ni síntesis doctrinals més o menys autèntiques. El Crist esdevé símbol concret d’un “lloc de trobada” que té alhora una “base cristiana” i una “base hindú”.
En el segon capítol, en canvi, es considera l’”encontre” hinduisme i cristianisme tenint presents les dimensions històriques i sociològiques. Es comprèn finalment que “no hi ha cap analogia particular que pugui caracteritzar adequadament la relació entre hinduisme i cristianisme en tota la seva complexitat”. Es comprèn com, al mateix temps, són dues religions inseparables però que constitueixen cadascuna “un món propi”.
En el tercer capítol, “Déu i el món s’exploren, per mitjà d’un comentari a un passatge del Brahma-sutra (I, 1,2), algunes problemàtiques sobre el pla doctrinal i intel·lectual plantejades per la relació “de tot el complex de dues tradicions històriques encara avui vivents”. Es busca una lectura d’aquell passatge del Brahma-sutra “que no s’allunyi del significat del text i que no sigui estranya a la tradició cristiana”, a la recerca d’una comprensió de possible homeomorfismes.
L’intent és el de posar una matèria que no pertanyi ni a l’orient ni a l’occident però que pugui mostrar a ambdós la seva recíproca inadequació respecte a una realitat vivent que no s’exhaureix certament en conceptes i tradicions.
Per tant, el Crist apareix com “el símbol complet de la realitat”; així, al llarg de tot el llibre, amb el terme “cristià” no s’expressa el monopoli de prerrogatives reservades als adeptes del “cristianisme” sinó la riquesa d’una realitat que pertany a tots. El Crist és aquell desconegut de l’hinduisme, però aquell del qual els cristians encara són només parcialment conscients.

traducció de l’italià

 

«Ecrire, pour moi, est autant vie intellectuelle
qu’expérience spirituelle…
cela me permet d’approfondir le mystère de la réalité.»