ITINERARI VITAL i INTEL·LECTUAL
3. L’Índia. Simbiosi cristiano-hindú-buddhista. La trobada amb Monchanin i Le Saux (1955-1966)
A finals del 1954 Panikkar deixa Europa per anar a l’Índia en missió apostòlica. Té ja 36 anys, gairebé la meitat de la vida, quan va a la terra dels seus orígens paterns i intueïx que això serà un fet decisiu en la seva vida. En la trobada amb la religió i la cultura mil·lenària de l’Índia descobreix nous horitzons en la concepció de Déu, l'ésser humà i el cosmos. L'experiència de la profunda trobada amb l’hinduisme i el buddhisme no li fa abandonar el cristianisme, però sí el porta a canviar concepcions i posicionaments: “Me'n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno buddhista, sense haver deixat de ser cristià” (The Intrareligious Dialogue).
A l'Índia viu sobretot a Varanasi, la ciutat santa de l’hinduisme, en una petita habitació dins d'un vell temple de Shiva al peu del Ganges; viu feliç, dedicant-se a estudiar, escriure, orar, meditar... “Considero aquest període de la meva vida com un dels més joiosos”, confessarà en diverses ocasions. Treballa com investigador becat en les Universitats de Varanasi i Mysore, aprofundint en les arrels de l’hinduisme i el buddhisme, que a la vegada reconeix com part de les seves mateixes arrels.
Entre les persones que coneix en aquests anys cal esmentar dos clergues francesos pioners del diàleg interreligiós: el monjo Jules Monchanin (Swami Paramarubiananda, 1895-1957) i el monjo benedictí Henri Le Saux (Swami Abhishiktananda, 1910-1973), tots dos fundadors de l’ashram Saccidananda, i també amb el benedictí anglès Bede Griffiths (Swami Dayananda, 1906-1993). Tots tres van buscar encarnar-se en la realitat hindú, comprometent-se amb la seva cultura i religió, fins a arribar a declarar-se alhora cristians i hindús. Va ser amb ells, sobretot amb Le Saux, on Panikkar va trobar la confirmació que és possible ser cristià i hindú alhora, pel camí del pensament advaita, que supera el dualisme. Panikkar fou el primer president de la Abhishiktananda Society (1978-1988).
Una ocasió important que va propiciar la seva trobada amb el buddhisme fou un treball sobre l'ateisme buddhista per a una enciclopèdia italiana sobre l'ateisme, publicada anys després (G. Girardi, L'ateismo contemporaneo). A més dels seus intercanvis sobre la mística hindú a l'Índia amb Bhikkhu Kashyapa, entre d’ altres, i sobre la mística buddhista amb el propi XIV Dalai Lama així com en monestirs zen japonesos, cal esmentar la seva relació amb altres religiosos cristians que buscaven realitzar la mateixa experiència hindú-cristiana.
Tot i que establert a l’Índia, Panikkar torna repetidament a Europa i viatja per nombrosos països del món. Obté el Doctorat en Ciències a la Universitat de Madrid amb la tesi Algunos problemas limítrofes entre ciencia y filosofía. Sobre el sentido de la ciencia (1958), que tres años després es convertirà en un altre dels seus llibres primerencs: Ontonomía de la ciencia. Sobre el sentido de la ciencia y sus relaciones con la filosofía (Madrid 1961).
Després presenta en la Laterana de Roma la seva tesi en Teologia: The Unknown Christ of Hinduism (1961), que esdevindria un dels seus llibres amb més èxit: El Cristo desconocido del Hinduismo (The Unknown Christ of Hinduism, London 1964; El Cristo desconocido del hinduismo. Para una cristofanía ecuménica, Madrid 1970). Aquest llibre és el que ha vist més edicions en diverses llengües, junt amb La Trinitat, també fruit d’aquell període i que seria publicat a finals dels anys 60. A El Cristo desconocido del Hinduismo Panikkar estudia la trobada entre el cristianisme i l’hinduisme, intentant mostrar que hi ha una presència viva del Crist en l’hinduisme.
Durant aquests anys dóna també classes a Roma com a Libero Docente de Filosofia de la Religió a l’Universitat de Roma, de Sociologia de la Religió a la Universitat Internacional d'Estudis Socials Pro Deo, i de Filosofia de la Religió a l’Universitat Internacional de Roma. També participa en el Sínode de Roma i en activitats del Vaticà II.
El 1964 torna a l’Índia, on continua les seves investigacions sobre la filosofia hindú, treballant com col·laborador en el Christian Institute for the Study of Religion and Society, el director del qual en aquells anys (1968-75) era M.M. Thomas. Dóna conferències i lliçons sobre filosofia, cultura i religió índia per encàrrec del Consell d'Estats Indis per a les Relacions Culturals en diferents països llatinoamericans, i fins i tot és nomenat el 1966 Delegat dels Estats Indis en el Col·loqui de la UNESCO a Buenos Aires. Aquest mateix any va rebre l'oferiment d'una càtedra d’Hinduisme a l’Universitat de Varanasi, que finalment no li va ser concedida pel fet de ser cristià.
En aquests anys segueix publicant articles en revistes de tot el món: europees i americanes (Philosophy Today, Der Christliche Sonntag, East and West, Bulletin du Cercle de St. Jean Baptiste, Kairos, Nuestro Tiempo, El Ciervo, Qüestions de vida cristiana, Orbis Catholicus, Atlántida, Revista de Occidente, Viveka, Il Nuovo Osservatore, Mitte Me, Humanitas, Studi Cattolici, Testimonianze, L'Osservatore Romano, Civiltà delle Macchine, Cross-Currents, Journal of Ecumenical Studies, Criterio, etc.), índies i d’altres països orientals (The King's Rally i Vedanta Kesari de Madras, The Examiner de Bombay, Religion and Society de Bangalore, Prabuddha Bharata, Indian Ecclesiastical Studies, Asian Carmels in Communion de Manila, Philosophy East & West de Honolulu, etc.). També publica alguns llibres: Die vielen Götter und der eine Herr (Weilheim 1963; Los dioses y el Señor, Buenos Aires 1967), obra que no va tenir l’acollida que mereixia; Religione e Religioni (Brescia 1964; Religión y religiones, Madrid 1965; amb presentació del Cardenal Franz König). Al mateix temps aprofondeix la seva relació amb l’hinduisme i publica Kultmysterium in Hinduismus und Christentum (Freiburg-München 1964) i Maya e Apocalisse (Roma 1966).
Segueix incardinat en la diòcesi de Varanasi. Però, quan ja sembla instal·lat, una proposta per a una càtedra als EUA el fa sortir de l’Índia: “Pensava quedar-m’hi tota la meva vida. Hi vivia alegre, en la senzillesa. Però vaig tenir la mala fortuna d'escriure un article que va descobrir un professor d'Harvard; li va agradar fins al punt de convidar-me a aquesta universitat com a professor”.
*1. Un home excepcional. La quàdruple identitat de Raimon Panikkar
*4. La docència universitària a California (1966-1987)
*5. El retorn a les seves arrels catalanes per completar el seu cicle vital
*6. La vocació d’escriure de Raimon Panikkar
